CARTA OBERTA
CARTA OBERTA ….. “EL PROJECTE DE LA MEVA VIDA”
Són uns dies difícils, he hagut de prendre una de les decisions més difícils de la meva vida.
El passat 25/11/15 vaig presentar a la Junta Directiva del Club Bàsquet Consell la meva dimissió com a President de la entitat.
Ha estat una decisió meditada, molt meditada degut als llaços que em fermen al club.
Hi ha moltes raons, aquí només les comentaré per damunt.
Intentaré no allargar-me……..
Han passat quasi 10 anys des del moment en que vaig decidir tirar endavant aquest projecte, record perfectament el moment i els motius.
Però ara aquests motius ja no hi són, la il•lusió per jugar amb els nins a la pista s’ha transformat en la responsabilitat permanent de que tot funcioni correctament.
Darrerament ja no vaig a veure els partits dels equips. Es difícil seure i gaudir només del joc. Ara anar al pavelló significa estar pendent de tot el que ho envolta: jugadors, entrenadors, àrbitres, pares/mares, públic, lesions, assegurances, despeses, arbitratges, material, sancions, federació…..
De tot això que envolta un partit n’hi ha per escriure un llibre, tots sabem que l’actitud de molts dels protagonistes no és la correcte per dur endavant el que molts dels que estem ficats en això volem fer, que és educar mitjançant l’esport. Crec que ara no és el moment de xerrar d’això.
Han estat anys de moltes hores de dedicació sense importar el dia o la hora. També han estat moltes les nits sense dormir pels nervis. Però això mai m’ha importat!!! També han estat moltes les vegades que m’aixecava de matinada per apuntar una idea.
Però els darrers mesos també he sentit vàries frases que m’han fet plantejar-m’ho tot. He sentit al meu fill dient: – Papà, perquè no quedes amb jo?; – Tornes anar al pavelló?; – Encara fas feina del bàsquet?, i en aquests moments et planteges moltes coses. Les frases de la meva dona no les puc reproduir per no ferir sensibilitats, jeje, és broma!
Vull demanar disculpes a aquelles persones que varen pujar a aquest vaixell per donar-me un cop de mà, i ara jo em tir per la borda. I donar-lis les gràcies per la seva feina.
Vull donar les gràcies a tots aquells que han ajudat a dur endavant aquest projecte (jugadors, entrenadors, pares i mares, directius, patrocinadors i col•laboradors, entitats públiques,…)
Demanar disculpes a aquelles persones a qui hagi pogut ofendre quan defensava els interessos del club. Segur que he fet moltes coses malament, però sempre ha estat sense mala intenció i per dur endavant aquest projecte, PENSANT COM A EQUIP I NO COM A INDIVIDU!
Podria seguir però……. costa molt…..
Ara el que em fa ganes és, en tenir forces, seure a un racó del pavelló per veure jugar al meu fill a l’escoleta, veure els seus somriures simplement per estar jugant amb els seus amics i amigues! Redescubrir l’essència del nostre esport.
Em queda la sensació de la feina no acabada, però… això és una altra història!
Gràcies família pel vostre recolzament, esper qualque dia tornar-vos tot el que hem donau i jo he descuidat tant!
Per acabar em permeto la llicència d’adaptar una frase del periodista Carles Capdevila: “El club ha estat el projecte de la meva vida i ara el projecte és la meva vida”
Que això no s’aturi! 1, 2, 3 …… CONSELL!!!
Borja Sintes
